Reflexions sobre Armstrong

Publico aqui um texto escrito pelo amigo Jordi Mateos do CCGràcia, que explica exatamente minha opinião sobre o circo armado pela USADA e pela UCI sobre o caso do texano. Além do texto em catalão, aproveito para deixar o link onde Indurain defende o lance, digo, o Lance: AQUI S'accepten crítiques constructives i, també si voleu, destructives. Es tracta únicament d'això, reflexions: M'imagino l'Armstrong de després de la seva lluita contra el càncer. La batalla que va guanyar el devia fer fort. Al tornar al ciclisme professional segurament pensaria, explicat de manera planera: "Jo vull estar davant. He pogut superar el càncer i sé que puc aconseguir el que em proposi".  Doncs be, per jugar el joc s'han de conèixer les regles. Les escrites i les no escrites. Com es jugava en el ciclisme? Doncs com el Rominger anys abans li va dir al llavors il·lusionat Millar: "Fill, si vols estar davant 'there is only one way'". Així tenim que en Lance devia estudiar be totes les variables de l'escenari, va fer fitxatges que li haurien pogut presentar batalla en cas de córrer en altres equips (Basso, Kloden, Heras...), va crear, com diu l'USADA, la millor trama de dopatge habida mai etc etc, i tot això sense oblidar els duríssims entrenaments que s'auto-exigia, on ni els seus propis companys s'atrevien acompanyar-ho segons es rumorejava llavors. En definitiva, va apostar fort, seguint les regles necessàries en aquell moment per assolir la seva fita.  O potser li va passar pel cap no fer res de tot això i inicar una batalla contra el "sistema", contra la UCI, contra els companys que es dopaven... Què hagués passat? No oblidem que llavors ell era un "pelele". L'haurien/hauríem ignorat i fins i tot despreciat per tal que fracassés? Què li va passar a l'espanyol Jesús Manzano al 2003 quan va destapar tot el dopatge que hi havia al seu voltant? Senzillament se'l va apartar, criticar, increpar; fins i tot va arribar a rebre amenaces de mort. Tres anys després la "Operación Puerto" li donava la raó. Ara de fa de jardiner. O potser, com va fer en Riis, va pensar destapar-ho tot quan ja havia passat. Però potser llavors hi havia massa en joc, com els milions i milions de dòlars que la Fundació Livestrong estava recaptant per la lluita contra el càncer. Iep! Això ara no interessa pregonar-ho gaire, no sigui que oblidem que en Lance es pràcticament un criminal, un estafador a gran escala que haurà de tornar una milionada en premis que va "robar" i que ja veurem ara d'on els treu, doncs és això el que ven. Potser son aquestes les opcions que ha tingut des d'abans que comencés a triomfar, no ho sabem, però sí tenim clar el que va fer. Va posar cos i ànima per una causa i es va sortir amb la seva durant set anys. Jo puc opinar que és molt lleig córrer dopat, perquè ho és. Puc opinar que sense dopatge nosaltres des de la tele percebríem el mateix espectacle si pugen el port a 20 ó a 22 km/h, etc. Però els que volien guanyar el Tour només tenien una opció, i en Lance la va triar i ho va fer millor que la resta. Va jugar millor les seves cartes i va guanyar. Tot era teatre, però com era el que volíem, no es destapava. Ara estem tots indignats. Déu meu! Armstrong va fer trampes perquè per guanyar als altres tramposos no tenia altra opció. No ho defenso, només miro d'entendre'l. Va ser la seva elecció i ara li toca pagar les conseqüències. El que va fer li ha permés iniciar una lloable creuada per la investigació del càncer que pot ajudar a milers de persones. La fundació Livestrong ha captat diuen més de 400.000.000$ (ho escric així, que quedi clar que son molts diners). De moment sembla que això només interessa als que ho pateixen, ja que com a molt en trobem una ratlla o mitja dins de tota la plana dedicada a l'afer Armstrong en els diaris. Mirem les coses com el que son. Armstrong no és un criminal, dubto que sigui un delinqüent i si, és un trampós. Ens ha enganyat a la majoria, no més si no igual que la resta d'actors d'aquesta obra anomenada "Tour de France". Una obra on s'intenta convéncer als espectadors, a diferència del teatre convencional, que el que veiem és real, perquè això dona molts diners i a tothom ja li està be.  Espero que casos com el del set vegades guanyador del Tour, les confessions d'en David Millar, els càstigs a Contador, Valverde i tants d'altres serveixin perquè algun dia s'acabin les trampes i acabem veient per fi ciclisme de veritat, si és que és possible. Però si us plau, no lapidem una persona que està fent més que ningú pel Càncer i que no va enganyar més que la resta d'actors, simplement ho va fer millor. Que pagui el que ha de pagar, però reconeixem-li el mèrit per la seva fundació. Jo dels meus amics sempre dic "evidentment que hi tenen coses que no m'agraden, però les que m'agraden o compensen sobradament". Així veig jo a les persones, balances de coses positives i negatives. Si les negatives em pesen mes, intento allunyar-me'n.